Quan Miguel Boadas, fill d’emigrants catalans, va deixar la seva Cuba natal per venir a viure a Barcelona, era ja un bàrman de prestigi que havia demostrat els seus dots en l’art de barrejar licors. L’ofici, el va aprendre al llegendari Floridita de l’Habana, molts anys abans que s’hi convertís en addicte Ernest Hemingway. Boadas va treballar als bars Moka, Nuria, Maison Dorée i Canaletas, i el 1933 va fer un salt endavant amb l’obertura del seu propi negoci al carrer dels Tallers. Des d’aleshores ha funcionat sense interrupcions, i no va tancar ni durant els Successos de Maig, tot i el foc creuat en plena Rambla entre anarquistes, comunistes del PSUC i republicans afins al govern de la Generalitat; ni tampoc en època de penúries, un cop acabada la guerra. El Miguel va col·locar a l’entrada una bandera cubana, i mai no se’l va molestar. Una altra cosa és que la gent estigués per demanar-se daiquiris.
El Boadas Cocktail Bar pot arribar a servir unes tres mil varietats de còctels; la majoria, propostes clàssiques incloses a la llista de la International Bartenders Association i que, segons les modes, evolucionen. És el cas del Dry Martini, la beguda més famosa: amb els anys, la quantitat de vermut ha anat minvant, i les gotes d’orange bitter ara no es posen. Després de la mort de la Maria Dolors, filla del fundador, el febrer de 2017, el seu nebot José Antonio ha agafat definitivament les regnes del local; ell, que amb 15 anys ja hi treballava fent d’aprenent. Quatre dècades després, no s’imagina una vida al marge d’aquest bar “petit, incòmode i sentimental… és a dir, humà”, com el definia el Perich; amb una paret atepeïda de quadres, i un Opisso darrere la barra que retrata la cocteleria que el pintor i dibuixant tant freqüentava, i que en realitat és una reproducció perquè l’original, algú el va furtar ©BcnSingular (1a versió: 2-12-2011)
Deixa un comentari