5.La col·lecció de gerres
“Tens una escala?” Ha estat potser la primera vegada que algú s’ha interessat més pel continent que pel contingut. S’entén, doncs, la cara d’estranyesa que m’ha posat en Gabriel fill, el propietari. “Sí, és clar”. Confiant no desequilibrar-me, m’entretinc fotografiant les gerres que tenen rostre humà, i que es troben a una alçada considerable. “N’hi ha que pertanyen a clients, i quan vénen les hi baixo”. La resta -també les més gegantines- es van comprar, majoritàriament, en successius viatges que els Fort van estar fent durant anys a Alemanya, on el pare de la nissaga, a part de treballar-hi un temps, no hi ha dubte que va aprendre els secrets de la bona cervesa. “El dia que em mori vull que fiquin les meves cendres dins”, sento dir a un client habitual mentre assenyala un dels atuells enormes que decoren el bar. El comentari, passat de voltes, em confirma una cosa: a El Vaso de Oro s’imposa la fidelitat. No hi ha traïció possible.
4.La tonyina picant
Sempre s’acaba tornant a El Vaso de Oro si bé convé mesurar la freqüència amb què s’hi va perquè el lloc no és barat. Val: la qualitat es paga. Però tampoc no està de més, abans de demanar, donar una ullada a la carta. Aquesta tapa que us recomano la tenen des de temps remots, i a part de ser una aposta singular, segura i assequible (4,5 €), és de les que més omple, perquè s’acompanya de pa torrat. Em quedo, sobretot, amb el preparat picant de tomàquet i bitxo amb què mesclen la tonyina: el claven.
3.El personal
“♫ Campana sobre campana… ♫” Tant se val si resulta que hi acudim ja passat festes; el Javi el Gallego t’atén així i demà potser li donarà per cantar una ranxera. Com ell, la resta de cuiners/cambrers hi posen ganes, i fan honor als galons que duen cosits a l’uniforme. El més veterà, Javi el Bronson, suma més de 30 anys darrere la barra. Quan va entrar-hi, encara vivia el patriarca (Gabriel, com no), a qui tots veneraven. Avui els assidus el venerem a ell. El Vaso de Oro és sinònim de bon rotllo, s’hi respira barri i tanta familiaritat fa de ben segur més digerible el moment menys agradable: quan et donen el compte, i t’adones que t’hi han sumat l’IVA.
2.El filet amb foie
El plat estrella, pel qual tothom sospira. Els 22 € fan enrere alguna gent, que prefereix mirar-se’l, i salivar. La vedella, de Girona, s’emporta merescuts elogis -el seu pas per la planxa és breu: volta i volta- però el que provoca un deliri generalitzat és la combinació de la carn amb el foie, fet a la paella (per això desprèn força oli) i saltat amb ceba caramelitzada. Celestial.
1.La filo
Probablement és la cervesa més ben tirada, que se serveix només quan ha desprès part del CO2 que conté. El secret, m’expliquen, es troba en el compressor. La beguda surt amb molta pressió i poc gas. Abans de lliurar-te-la, la deixen reposar una estona, després retiren amb una espàtula part de l’escuma, reomplen el got i llestos. El següent pas és degustar-la i comprovar la perfecció de la mescla: llúpol, malt, aigua i llevat, amb el punt just d’amargor i petits matisos de flors i mel. Si ningú no diu el contrari, es diposita en un vas estirat que algú va batejar com a filharmònica (abreujat: filo) -més llarg que una flauta (també en tenen)-, i que va dissenyar l’amo del negoci, el Gabriel Fort, qui des de fa uns anys ha creat noves varietats artesanals i sense additius sota una marca embotellada que du el segell de la família. Aquí dintre, però, passen desapercebudes. El que s’hi promou és la cultura de la canya (al final de la jornada es poden haver arribat a servir fins a 600 filos): la cervesa no para de rajar dels brolladors, creant una mena de simfonia interpretada al compàs pels empleats, que esdevé un espectacle per a la vista, l’oïda i el paladar.
Fotos: Montse García
El Vaso de Oro (Balboa 6, Barceloneta). Ruta: Eixample de la Barceloneta
Wrong coordinates
Deixa un comentari