ATENCIÓ: AQUESTA BOTIGA VA TANCAR EL NOVEMBRE DE 2014 I NOMÉS SE’N CONSERVA EL RÈTOL
En Lluís Castelló té 78 anys i una salut de ferro. “La que està fotuda és la botiga”, assegura. El 2014 els apujaran el lloguer i tem no poder fer-hi front. “Estem passant apuros, costa molt fer caixa. Ni el turisme és com abans. Els qui no haurien dubtat a tirar de tarjeta de crèdit, avui, com a molt, em compren harmòniques de quatre euros, fetes a la Xina”. Les Hohner no es venen. Tampoc les guitarres de concert més preuades. “En tenim de 6.000 i 7.000 euros, i aquí es quedaran, mortes de fàstic”.
Musical Emporium ocupa, des de fa més de 100 anys, el lloc d’una sastreria, de la qual se’n conserva el taulell, de caoba. En Josep Maria Llobet, avi d’en Lluís, amb prou feines va tenir temps de fruir del negoci: va perdre la vida per la picada d’un tàvec quan la tenda anava a complir una dècada (aleshores no s’havia descobert encara la penicilina). La filla va haver-se’n de fer càrrec. Es deia Isabel, la “I” del rètol que llueix l’establiment a la façana.
Durant molts anys, Musical Emporium va estar venent només partitures, que la pròpia casa Llobet editava. Sobretot, de càntics religiosos i de grans obres clàssiques. Unes 1.500 reposen dintre d’aquests enormes i fotogènics volums de sobre el mostrador. I res no indica que es mouran d’aquí. “Aviat em vaig adonar que amb això no fèiem, i vaig decidir incorporar-hi els instruments musicals”. En Lluís Castelló la va encertar de ple: les guitarres espanyoles i les castanyoles seduïen el turisme, cada cop més en auge a la ciutat. I la botiga s’omplia de gent que volia provar el piano que tenien a l’entrada. “Va acabar sent contraproduent. Entre assaig i assaig, s’hi feien tertúlies que podien arribar a durar hores. Al final, molts marxaven sense ni tan sols haver comprat una trista partitura”.
El piano va desaparèixer del local, però va donar pas a molts més instruments, la gran majoria de màxima qualitat, i alguns, de ben singulars. “Me n’anava de vacances, i tornava carregat amb sitars de la Índia, balalaiques o darbukkes”. Avui, la llista és interminable.
En Lluís no pensa en la jubilació. “Jo aquí em distrec molt”. Però si vénen mal dades, s’ho prendrà amb serenitat. A casa, omplirà un vas de vi, posarà un disc de jazz i s’oblidarà, fins i tot, que té la tele espatllada. La música, ja ho veieu, no l’abandonarà. “M’agrada tota”. S’ho repensa, i puntualitza: “Menys el flamenc. Mira que m’hi esforço, però noi, no m’entra” ©BcnSingular (13-1-2012)
Deixa un comentari