“Aquí celebràvem amb l’escola els Carnestoltes. No te’n recordes?” No, no me’n recordo. De fet, creia haver descobert aquesta indret tenint més de trenta anys. “I del Don Bocata, tampoc no te’n recordes?” Definitivament, tinc una memòria de mosquit. La plaça de Bacardí no és, avui, com se suposa que l’hauria de recordar. Aleshores hi passaven cotxes i no s’hi havien col·locat encara les dues palmeres. “Va ser cosa del Maragall”, em diu la Maria Antònia Vila, veïna del número 14. “Molt abans, això estava ple de comerços: teníem dues cases de queviures, una cansaladeria, una polleria, una lleteria i dos forns de pa”.
La Maria Antònia viu en una casa amb jardí, i per Sant Joan l’utilitza per reunir-hi al voltant d’una taula tota la família, molt arrelada a Horta. La filla, anys enrere, va obrir a la plaça la braseria La Bacardina, que duu el nom amb què era coneguda la seva besàvia, masovera de la finca dels Bacardí. El restaurant ja no els pertany. Ara se’n fa càrrec en Carlos Alférez, un paio curiós que ha sabut mantenir el nivell: el revoltillo de bolets i espàrrecs, i un bacallà a la mel excel·lent ho confirmen.
D’ell és la idea d’oferir als clients de l’altre local seu, el cafè-terrassa de la cantonada i antic Don Bocata, un dels plats més sol·licitats a totes hores: les salchipapas, una bomba calòrica típica dels països de l’Amèrica Llatina més fàcil de fer que de digerir. L’alternativa: unes braves, uns calamars a l’andalusa o els entrepans gratinats amb pa de xapata que el proper cop que hi vagi m’aventuraré a provar.
Alexandre de Bacardí, polític, advocat i escriptor, va iniciar la urbanització d’aquesta zona el 1870, quan Horta encara era un nucli poc poblat i molt dispers que començava a atraure gent benestant desitjosa de plantar-hi les seves torretes d’estiueig. L’home va tenir l’ocurrència de batejar els carrers que circumden la plaça de Bacardí amb el seu nom, el de la seva difunta esposa i el del seu germà Baltasar, a qui va convertir en sants: Sant Alexandre, Santa Amàlia i Sant Baltasar (actual carrer del Duero; Baltasar de Bacardí té igualment un carrer dedicat al barri de Badal). Desconec si tots tres havien fet prou mèrits per merèixer-se la distinció. Però si ens referim a miracles, aquesta plaça n’és un.
Deixa un comentari