ATENCIÓ: L’HISTORIADOR RAMON ANGLÈS VA DEIXAR-NOS A FINALS DE 2017
La d’aquest diumenge ha estat l’última passejada organitzada pel Centre d’Estudis de Montjuïc i guiada per en Ramon Anglès. A punt de complir els 85 anys, aquest veí de l’antic barri de Port és el testimoni viu d’una època oblidada, quan la muntanya era terra de pagesos, horts i camins rurals. En Ramon es va criar a la masia de l’Esparver, ja desapareguda, i que pertanyia als seus rebesavis. Es veia envoltada de camps de blat i de cigroneres, i s’hi albirava una infinitat de garrofers. Avui no en queda ni un. Els marges del tram costerut que conduïen al casalot també han canviat. L’indret era ple de plantes medicinals. En Ramon, ara en troba a faltar. “En tinc catalogades unes quaranta. Però algunes… el te de roca, el romaní, la farigola… han desaparegut”.
La plantació d’arbres no autòctons, com figueres o nesprers, no ha ajudat a mantenir intacte aquest petit ecosistema. Tampoc la falta de destresa de molts visitants xinesos que regenten restaurants, i que s’enduen feixos de bledes, arrencades d’arrel. Amb tot, la presència d’herbes remeieres continua sent prou generosa. “Fos el que fos el que em demanés l’àvia Carmeta, a qui acudia mig veïnat, jo li’n portava. No he estudiat mai res, però en vaig aprendre un munt, fent de noi dels encàrrecs”.
Aquesta farmàcia a l’aire lliure permet sanar-se gairebé de tot. La malva silvestris confio que em tregui el mal de coll. Les tanarides, grogues com les margarides que abunden a la zona, són antiinflamatòries. El mateix efecte produeixen les apegaloses –en castellà, amor de hortelano, i que s’enganxen a la roba–, les llengües de bou i els esvarzers. Els brots tendres de les ortigues contribueixen a recuperar la veu, les flors de l’all van bé per als hipertensos, i les morelles roqueres, per als qui tenen hemorroides.
La ruta, que arrenca a la confluència dels carrers del Foc i de l’Esparver, avança en ziga-zaga quan s’endinsa a Montjuïc, i finalitza al Fossar de la Pedrera, on encara hi resten fonaments d’una torre del segle X: el Castell de Port. En Ramon Anglès ja no està en condicions d’arribar-hi, però tan se val: ens ha donat una lliçó. “Com els actors que desitgen morir dalt de l’escenari, jo volia acomiadar-me estant al peu del canó”. La diferència és que, morir-se, aquí, no es morirà. Impossible fer-ho en un entorn tan saludable.
Deixa un comentari