Estan tan anxovats com els estudiants de l’Autònoma viatjant en tren en hora punta. Però ells mantenen el tipus: els han pintat amb la toga negra, les punyetes roses i una medalla penjada del coll. Alguns, també, amb una col·lecció de distincions i fermalls clavats al pit. Compto 36 autoritats. Albert Pujol i Gurena, que fa tota la cara de monjo (era augustinià), va ser el primer d’estrenar-se en el càrrec. Busco l’actual rector, Dídac Ramírez, infructuosament. L’anterior, Màrius Rubiralta, tampoc no hi apareix. I això que m’asseguren que els retrats estan, sinó fets, com a mínim encarregats.
De les altres cinc absències, destaca la de Manuel Jiménez de Parga, expresident del Tribunal Constitucional, ministre de Treball amb Suárez… i rector de la UB un ja llunyà 1976. Segur que el recordeu: va ser ell qui, com qui no vol la cosa, va deixar anar que Catalunya era un dels llocs de l’Estat on es rebia Franco amb més entusiasme. Home, depèn. Si tenia en ment alguns dels col·legues que el van precedir, aleshores, sí.
Fotos: Montse García
Emilio Jimeno Gil, per exemple. El primer rector del franquisme, definia així els seus antecessors: “(…) unos ilusos que se creyeron capaces de formar una nacionalidad nueva, aunque para ello tuvieran que cometer el crimen de desgarrar las entrañas de su patria y la estupidez de arrojar por la borda un idioma en que se entienden 80.000.000 de hombres y en que está escrita la más hermosa literatura del mundo, para sustituirla con una lengua que sólo sirve para andar por casa”.
El filonazi Francisco Gómez del Campillo no es quedar enrere. Responsable d’un procés de depuració dins la universitat que no té precedents (“era vital para nuestra cultura amputar con energía los miembros corrompidos”), va tenir el goig de transformar el Paranimf en una sala d’exposicions destinada a exhibir llibres i propaganda hitleriana, bust de Mein Führer inclòs.
ç
Avui, aquests i altres mandataris il·lustres, tenen el seu raconet a la Galeria dels Retrats. Però aviat podrien tornar al seu emplaçament originari, la veïna Sala de Juntes, per tal de poder-hi encabir també les pintures d’aquells rectors que demanen pas. Em pregunto: és aquesta la millor solució? No seria més lògic resoldre-ho obsequiant amb alguns d’aquests quadres l’Arxiu de Salamanca?
Deixa un comentari