PASTÍS DE FORMATGE DE CABRA (Recoleta, c.Enric Granados 1)
ATENCIÓ: EL LOCAL HA DEIXAT D’OBRIR AMB REGULARITAT!!!
Qui conegui Buenos Aires sabrà que Recoleta és un barri de la capital de gent amb molta plata. No hi desentonaria un local bufó com aquest, inaugurat fa poc més de dos anys a l’Esquerra de l’Eixample. Quan el vaig descobrir, acabaven d’introduir a la carta la chocotorta, un pastisset de galeta que a Argentina devoren. Tot i que per motius que se m’escapen ja no hi és –i prou greu que em sap–, a la carrot cake li ha sortit igualment competència. Només per la presentació, la goat cheese cake mereix un vot de confiança. I un cop a la boca, el gust intens del formatge de cabra, amorosit amb melmelada, compleix les expectatives. Acabo, això sí, embafat.
Aparentment, la terrassa transmet bones vibracions, encara que mentre m’hi estava assegut gaudint tant de la meva ració com de l’entorn em recorria la sensació de trobar-me en un lloc postís, amb cambrers distants en el tracte i mancat d’ànima. Les empanades sí que semblaven autèntiques (l’amo és porteny: té també el Negro Carbón de la plaça de Pau Vila), de manera que hauré de tornar-hi per provar-les. M’abstindré, quan ho faci, de demanar-me el pastís de formatge de cabra. O ben mirat, no, que potser m’incomoda novament l’establiment i em prometo que no hi haurà una tercera vegada.
XOCOLATA LÍQUIDA (Señor Brown, c.Enric Granados 3). Preus: 2 a 3 €
ATENCIÓ: EL LOCAL HA TANCAT LES PORTES AQUEST ESTIU!!!
Quan t’imagines una xocolateria –se suposa que això ho és– et vénen al cap vitrines plenes de bombons ben col·locadets, bols amb tota mena de temptacions i a les prestatgeries, bosses de cacau en pols o de cobertures per a pastissos, i una sèrie gairebé infinita de pots de confitura i rajoles diferents en funció del grau de puresa de la xocolata. Però no, no és el cas. Amb l’excepció d’uns mochis de bescuit que es conserven a la nevera, res aquí no t’entra per la vista. El lloc sembla més aviat una farmàcia –amb la particularitat que s’ha quedat sense medicaments–, i el Miquel Coulibaly –tot i ser de pell negra– em recorda amb la seva bata blanca el profesor chiflado.
Coulibaly fabrica prototips per tal que qui vulgui experimenti el plaer de provar les seves creacions, i ja són diversos els restaurants que s’han enlluernat amb alguna de les propostes. Per fer xocolata líquida, no utilitza llet, sinó el vapor d’aigua d’una cafetera, i avisa: ens aguantarà molt poc, així que millor que ens la prenguem aviat. El motiu: no té additius (només hi afegeix un polsim de sucre de canya i sal), està a anys llum del Cacaolat -“un almívar de llet”-, i és el resultat d’un procés químic “que no t’explicaré”, basat en la improvisació, i que manté l’essència del producte: aroma i amargor.
Amb aquesta beguda, Señor Brown ha omplert, a més, un buit: oferir en una ciutat de tradició xocolatera, la versió més genuïna de la xocolata desfeta, i fer-ho sense interferències: és ell, el mestre, l’artesà, qui ens la serveix en un got i qui es queda amb la nostra cara de sorpresa i admiració quan -encara ficats dins d’aquest curiós laboratori – ens apressem a degustar-la.
MIXTO 1 (Cosmo, c.Enric Granados 3). Preu: 3,4 €
Hi ha cafeteries, i cafeteries. Però només en aquesta aconseguireu tocar les estrelles. El bar Cosmo ens té des de fa uns quants anys ja el cor robat. El nostre i el de tants veïns i passavolants atrets pel blanc de les seves parets i pels colors llampants de les seves obres d’art. Els artífexs d’aquest indret sorprenent són una parella ben curiosa. Ella, la Regina, és mexicana; ell, el Thomas, danès. No s’ho van pensar dues vegades, o potser sí, però el cert és que, avui, el Cosmo és el resultat d’allò que l’un i l’altre havien anhelat.
“No voldríem que es perdés aquest sentiment de familiaritat amb els clients, perquè és precisament aquest bon rotllo el que ens ha dut fins aquí”, em comenta la Regina. “El dia que ja no ens vinguin a deixar claus o maletes, serà que alguna cosa falla”. No ho sé, suposo que sempre ens quedarien els sucs, l’especialitat de la casa. El de taronja, pastanaga, poma i gingebre és exquisit, i entenc que molt nutritiu. Cada glop ho és també de felicitat, sempre que no disgusti (a mi gens ni mica) estar envoltat de gent estupenda que sol acompanyar la beguda d’algun tros de pastís tant o més irresistible.
CHEESECAKE (Cheese’s Art, c.Enric Granados 13). Preu: 6,75 €
No tot Enric Granados és una petita Gàl·lia per als modernets. El Cheese’s Art s’hi va establir fa uns cinc anys i molts encara ens preguntem per què no van triar els propietaris un passeig de Gràcia o una rambla de Catalunya, si és que s’ho podien permetre. El restaurant, hereu de La Casa del Formatge –amb establiments a Escaldes i Sant Julià de Lòria, a Andorra-, proposa amanides, carns, torrades i raclettes, sempre amb un ingredient estrella que no cal ni anomenar.
Per bé que la Lola, l’encarregada, assegura que és freqüent també demanar-se una fondue –n’hi ha de sis tipus– seguida d’una fondue (no és cap error: la de xocolata triomfa), jo opto per la cheese cake tradicional, que si aquí no la tinguessin bona, no caldria dir-ne res més. En realitat, és un encert de postres. La ració, que va acompanyada d’un gelat de gerds i avellanes, té una capa fina de galeta, tendra com el pastís, del qual només sóc capaç d’esbrinar que no conté Philadelphia. Definitivament, els hipsters no hi fan parada, passen de llarg, com si un àpat amb formatge Pont l’Évêque, un Le Tonneau o un Appenzeller no fos cool. Ells s’ho perden.
CREMA GELADA DE FESTUC (DelaCrem, c.Enric Granados 15-17). Preus: 2,5 a 5,5 €
Des que es va plantejar obrir un local, la fixació del Massimo Pignata ha estat formar part d’aquest món de la cultura saludable en què no sembla, d’entrada, que els gelats (o cremes gelades, com prefereix anomenar-les) puguin tenir-hi cabuda. Una breu conversa amb ell t’esvaeix qualsevol dubte: amb l’excepció del maracujà (que es congela per tenir-ne tot l’any), DelaCrem utilitza sempre fruita fresca (la maduixa, portada d’un hivernacle de Calella) i l’elaboració dels productes és 100% artesanal.
Aquesta meravella que m’impedeix optar mai per qualsevol altra, està feta de festucs de la millor qualitat, en una proporció superior a l’habitual. I si som dels que ens alarmem per l’excés de sucre (no és el cas), hem de saber que aquí es rebaixa el nivell de dolçor precisament perquè el sabor del fruit sec guanyi en vivesa. Una empresa familiar de Milà fa el preparat, una pasta natural i sense additius, i després el Massimo li afegeix la llet, i també un punt de sal, però no la nata perquè els festucs ja contenen prou grasses. El que en surt és evident veient com en frueix la gent sense cap mena de recança.
Foto de portada: Montse García
Deixa un comentari