Abans de servir-me, m’avisen: si me l’espero tal com el feien originàriament les monges clarisses, em decebrà. No porta llet d’ametlles ni farina d’arròs –que reserven per a un altre dolç cada cop menys sol·licitat: el menjar blanc–, i en canvi sí que du, ou, maizena, sucre, canyella i llimona. La matafaluga -llavor de l’anís molt emprada en la rebosteria àrab, i pels andalusos (pestiños) i argentins (alfajores)-, és l’únic ingredient convidat a la festa que li dóna un gust diferent de la crema catalana. I el resultat, com no podia ser d’una altra manera, em convenç. Per molt que alguna religiosa del segle dinou es pugui estar regirant a la tomba.
També dit mató de monja –tot i que no és mató: la textura és similar-, aquesta va ser una de les grans creacions sortides de la cuina de Sant Antoni del convent de Pedralbes, i fins aquí acudien en tromba els barcelonins per Sant Josep. La tradició d’elaborar-les, l’ha mantingut, que jo sàpiga, només una granja mítica del carrer de Petritxol, La Pallaresa, sembla ser que per petició expressa de Magí Cases, fundador de l’establiment el 1947 i que ens va deixar l’any passat als 100 anys d’edat (algú, per cert, en va fer esment?). Per a més inri, un restaurant de la part alta que ha pres el nom al dolç no el té a la carta.
Aquestes postres solen exhibir-se a la vitrina de l’aparador, però ara pràcticament ningú no se les demana. Òbviament, ja no hi destinen vuit litres, de llet, com temps enrere. Tant se val. Cada matí, el Cristóbal -un dels dos socis- o la Dolores, la dona del Pepe -l’altre propietari- en deixen fetes unes quantes racions. I el que hi ha inscrit al bol de terrissa no deixa dubtes: això, agradi o no, també és mató de Pedralbes.
33.Mató de Pedralbes – Granja La Pallaresa (c.Petritxol 11). Veïnat: Pi
Wrong coordinates
Deixa un comentari