Hi ha llocs que sempre estaran vinculats a la meva vida, i aquest n’és un. Era el 1996 quan amb 23 anyets vaig decidir marxar de casa els pares per anar a viure de lloguer, sol, en un pis del Gòtic sense microones. Com se suposava que havia de cuinar? Utilitzant això tan desconegut per a mi que anomenaven forn?, del qual l’únic que sabia és que no l’havia de fer servir de calaix, posant-hi carpetes plenes de retalls de diari, que aleshores entorpien en tot moment el pas de qui s’avingués a visitar-me. Dels fogons, millor no parlar-ne, perquè més que por, em feien pànic: en cada intent d’engegar-los, em sortia una virulent flamarada que em reafirmava en la idea que més valia no menjar calent si a canvi podia conservar la mà dreta.
Tenir de veí el restaurant San Marino em va, doncs, salvar de morir per inanició o víctima dels pots de llegums cuits comprats al súper. Fa tan temps de tot plegat que pensava que potser els records m’havien jugat una mala passada, i en realitat aquelles pizzes no eren tampoc res de l’altre món. En cas que fos així, em preguntava per què dues dècades després, aquell local minúscul -com la república de San Marino- seguia allà, amb la mateixa carta que havia devorat de dalt a baix tantíssimes vegades.
En aquella primera època hi treballava, fent de tot, el Joaquín Berrada. Qui va començar fregant plats és ara propietari d’aquest negoci, i del San Marino 2, situat al passeig Marítim de Badalona. La fórmula és senzilla: amanides, pasta i pizzes. Però sobretot pizzes (que bona, la Marino, amb ou i anxoves!), fetes en un forn que quan el Joaquín va plantejar-se un dia si calia canviar-lo, la resposta dels tècnics va ser rotunda: “Ni se’t passi pel cap”. Aquell any fantàstic en què no vaig tenir més remei que col·locar la paperassa -que com a bon periodista acumulava- on diria que es fan els pastissos, vaig tenir la sensació de viure en un dúplex: a dalt, feia el ronso, i a baix, m’alimentava.
Deixa un comentari