Sis milions de persones parlen ewe. Jo en conec només una, i es diu Antonio. De ben jove ja complia els dos principals requisits per ser missioner combonià: abraçar la fe cristiana i estar decidit a donar-ho tot per Àfrica. Però no en va tenir prou. “M’havia d’entendre amb aquella gent si els volia convèncer d’alguna cosa”. Aprendre ewe no és fàcil. Es tracta d’una llengua tonal, de manera que una mateixa paraula pot tenir significats molt diferents segons com la pronunciem. “Al principi m’adonava que sortien sempre de missa amb cara d’estranyesa. Es veu que en comptes de dir-los: “marxeu en pau”, els instava a anar-se’n “amb fred”. Això passava a Togo, i, gairebé cada diumenge, sota un sol abrasador.
Fotos: Montse García
De retorn a Espanya, Antonio Calvero va materialitzar la seva estima per la història i la tradició africanes amb la creació, el 1990 a Madrid, d’un museu que, anys més tard, també veuria la llum a Barcelona. Arribar-hi ja és tota una aventura. Dins, en viurem una altra més per l’estil de les que organitza Kananga. Però molt menys pretensiosa.
La col·lecció, per bé que comprèn una gran varietat d’èpoques, països i temàtiques, exhibeix els objectes d’una manera modesta, i amb una intenció més didàctica que seductora. No obstant, és lògic que ens sentim atrets per aquests collarets i penjolls tan vistosos, o pels estris decorats amb sanefes que ja voldríem trobar a l’Ikea, o per les teles lluents i els calçats fets amb pell de camell o d’elefant. Els instruments musicals, ben rars, acaparen també un parell o tres de vitrines, i del conjunt de màscares, en sobresurt una utilitzada al Congo durant la iniciació de l’adolescent que amb 12 o 13 anys ha de demostrar estar preparat per valdre’s per si sol.
Vista aquesta sala, vistes totes. Però aquest únic espai és suficient per comprendre l’enorme riquesa ètnica i cultural d’un poble massa sovint menystingut. “A Europa ens vanagloriem del període renaixentista, en contraposició a l’endarreriment manifest que aleshores hi havia al continent negre. Oblidem, però, que molt abans havia existit l’imperi Mossi, molt fecund”. D’aquell regne ric i poderós solament en queda el record. Avui els Mossi són una de les tribus més pobres de l’Àfrica.
Molt ficat en el seu paper de cicerone, l’Antonio em mostra, abans d’acabar, encara algunes curiositats més, sempre al compàs d’una música escaient: la recreació d’un habitatge dels fula, del Senegal; una pintura amb la presència d’un Sant Jordi mulato (Sant Jordi és el patró d’Etiòpia), i diverses joguines elaborades per infants. “Espero que t’hagi resultat profitós”, em diu, mentre s’acomiada en ewe: “Ves-te’n en pau”. A l’home, baixet i amb cara de savi bondadós, me’l quedo mirant per última vegada quan, de sobte, em ve una esgarrifança, suposo que de fred.
Deixa un comentari