ATENCIÓ: APOLINAR MARTÍNEZ ENS VA DEIXAR L’AGOST DE 2012
A la Tripleta, s’hi ha d’anar un dissabte o un diumenge. I ben d’hora, per així entrar en el bombo que decideix els grups, dits melés, i poder per tant jugar i aspirar al primer premi. L’Apolinar Martínez té la tropa excitadíssima, i no sigueu malpensats. Aquí, l’emoció rau bàsicament a saber si aquest bon home, president del club de petanca, haurà comprat préssec en almívar o pinya a rodanxes.
Els lots que després es repartiran els millors queden exposats en plena partida a la vista de tothom. “Sobretot, que no hi falti ni oli ni vi – demanava la gent… elles volien oli, i ells el vi… entens ara per què l’oli i el vi no fallen mai?”. Ho entenc. I de reüll dirigeixo la mirada cap a les llaunes d’olives amb anxova que, interpreto, són les convidades de pedra d’aquest fastuós tiberi.
Veient que em costa parar atenció al joc de botxes, decideixo fixar-me en els edificis que circumval·len els jardins del Clot de la Mel. Molts dels qui hi viuen tenen encara molt present el dia que tota aquesta zona l’ocupaven camps de conreu. No us parlo de fa 50 ni 40 ni 30 anys. No. Ja havíem entrat als 90 i les terres, allà seguien. Ignoro si hi havia vinyes.
Avui, en aquest emplaçament, sí que sé, en canvi, què hi ha: uns Ribeiro sobre una taula i, a tocar, una vuitantena d’avis i àvies armats amb boles metàl·liques, capaços de no tenir pietat del rival per poder-lo degustar (el tinto, no el pobre rival) aquell mateix migdia amb la família. “Tot ha canviat molt”, confessa la Rosa, veïna del Clot des de fa 53 anys. “Ara ja no es ve a conversar. Hi ha molta avarícia: només es ve a guanyar”. Deu ser que el Viña do Val, s’ho val. ©BcnSingular
Deixa un comentari