Encara em pregunto per què Atlanta és una de les ciutats dels EUA de les quals guardo més bon record. Allà vaig descobrir que les distàncies a peu no són les d’aquí, i que el cotxe és el millor amic de l’home sempre que no t’introdueixis a la Spaghetti Junction en hora punta. En aquesta metròpoli del New South arrasada pel general Sherman vaig patir una diarrea que em va mantenir confinat dos dies en un motel on de nit sentia converses entre expresidiaris, i que em va impedir assistir a un partit dels Braves, el meu equip de beisbol. Potser em va agradar aquesta passió que senten els seus paisans pels préssecs, i que endolceixen més d’una setantena de carrers, tots batejats amb el mateix nom: Peachtree. També recordo haver-hi descobert els dònuts Krispy Kreme, una cadena originària de Winston-Salem (North Carolina) que avisa quan les berlines estan al punt de caramel; s’il·lumina el senyal de neó de fora i s’hi llegeix: Hot now. Sí, eren aquelles pastes el que més em va captivar d’Atlanta.
El Richard Bries arrufa el nas quan li parles de Krispy Kreme. “Calents, estan bons”, em diu amb un fil de veu gairebé imperceptible. Aquest estatunidenc d’aparença hipster va néixer a la capital de Geòrgia, i després de viure a Nova York i a l’Extrem Orient, va decidir venir de vacances a Barcelona, i establir-s’hi. Ha estat xef pastisser de l’Hotel Mandarín Oriental, i des de maig de 2014 elabora al carrer del Parlament aquestes obres mestres arrodonides que de petits només coneixíem per la marca fundada el 1962 per l’empresari Andreu Costafreda. Els doughnuts de La Donutería són diferents. Són molt millors. Lògicament, passen per la fregidora, però mirant que retinguin poc oli. De sucre, només se n’hi posa el just (“si et passes, tapa el gust”); i s’intenta que la matèria primera sigui sempre de la màxima qualitat. “S’han de menjar amb moderació, com amb tot”, admet el Richard, qui, per si de cas, no ens ho posa fàcil.
És complicat triar-ne un quan t’has cruspit la majoria amb la vista. S’agraeix, però, poder escollir entre diverses opcions “naturals”: amb mango, maracujà, albercoc o gerds –que aporten frescor i de vegades tocs àcids i aromàtics–; i entre diverses creacions pròpies: amb plàtan, cafè i nibs de cacau, o la que s’ofereix els caps de setmana i que és substitutiva de qualsevol esmorzar o berenar típicament nord-americà: el dònut fet amb poma (apple pie), auró (maple syrup) i bacó (bacon). Jo m’he delectat amb aquest últim tancant els ulls. Ha estat la manera de deixar de fixar-me en un altre al qual el nom escau: explosió de xocolata, i, alhora, m’ha permès de nou traslladar-me mentalment a la ciutat dels presseguers, al magnífic Piedmont Park i a l’històric barri de Sweet Auburn, on va créixer Martin Luther King. De lluny, he intuït un rètol de neó, encès: Hot now, i no m’ha importat passar de llarg. Després d’aquest viatge pels cinc sentits tornava a ser a casa. I a casa tinc La Donutería.
Dònut amb poma, auró i bacó – La Donutería (c.Parlament 20, Sant Antoni). Veïnat: Sant Antoni Sud
Wrong coordinates
Deixa un comentari