No he trobat, almenys a tot el barri de la Sagrada Família, un edifici més estrafolari (i això que n’hi ha uns quants). La façana és una mena de poti-poti que va començar a decorar-se així el 1928, quan la finca ja anava pel quart propietari i havia crescut d’un a tres pisos per obra i gràcia de l’arquitecte Luis Gonzaga Colomer, autor també de les cases del passatge de Boné, al Baix Guinardó. No sé si aquest pastitx ceràmic era més del gust de Colomer o de Vicente Cortés, l’amo de l’immoble, però de ben segur que deuria cridar l’atenció a molts dels qui passaven per davant, per no dir fer-los mal a la vista.
La barreja d’estils dona a entendre que no va acabar d’haver un criteri clar sobre com calia revestir aquella paret. Que calia revestir-la, suposo que tothom hi estava d’acord, perquè les rajoles ho cobreixen absolutament tot, coronament inclòs, fet de trencadís. I ja posats a fragmentar (i perforar) peces, treballs encarregats a posteriori han malmès una construcció que fa la sensació que a ningú -tampoc als seus actuals inquilins- no l’importa gaire. Cert: s’hi ha instal·lat un dispositiu de seguretat per evitar que hi entrin lladres. Però col·locar-lo a sobre del pobre futbolista -un de tants despropòsits- és mereixedor d’expulsió directe ©BcnSingular
Deixa un comentari