És probable que sigui una de les botigues més lletges de la Rambla, que ja és dir, però una renovació de l’establiment, per on passen desenes, si no centenars, de turistes cada dia, ni es planteja (quan una cosa rutlla, se sap que no convé tocar-la). “L’error va ser del sogre”, m’explica el Domingo Vila-Puig. Segons em confessa, l’home –gendre del fundador– va decidir ampliar l’estanc incorporant el local del costat, i de pas, va eliminar els detalls modernistes de la façana original, de 1920, que li donaven personalitat. En això, però, poc hi reparen clients com els saudites, que són conduïts d’immediat al soterrani, on es conserven les caixes de puros més preuats. Els xinesos, assegura el Domingo, són menys ostentadors, però igualment solen endur-se’n a dotzenes i poden arriben a pagar uns 10.000 euros, pel cap baix.
Aquesta cava natural –la primera que va existir a l’estat– permet tenir els cigars en les condicions òptimes d’humitat, evitant així que se sequin per un excés de calor. Per si de cas, un termòstat manté la temperatura sempre entre 18 i 20 ºC, de manera que s’hi està realment fresquet. Que em suessin les mans només es pot atribuir, doncs, a la tensió de tenir aquests articles de luxe tan a l’abast, i de poder ensumar-ne l’aroma, que és també el que s’aprecia d’un bon habano.
Per diverses raons –també per una qüestió de preus–, Barcelona és un destí buscat, i Casa Gimeno en concret, un lloc de fama des d’un inici. L’aventura va començar quan l’amo de la Valdés va traspassar la part de l’empresa dedicada a la venda de tabac a Francisco Gimeno, qui va optar per fer-se amb grans estocs de les principals marques de puros, majoritàriament cubanes. Passada la guerra, es van aficionar a fumar-ne molts empresaris catalans que s’havien fet d’or amb l’estraperlo, ja que era un signe inequívoc de distinció. També va ajudar molt a fer créixer el negoci la moda, anys després, de regalar-ne als treballadors per Nadal.
Avui, tot i les campanyes sanitàries i la pèrdua entre les noves generacions d’aquell hàbit tan arrelat de fer el cafè, la copa i el puro, el Domingo no té motius per queixar-se. Sempre hi ha turistes rics –molts d’ells asiàtics dels anomenats països emergents– disposats a tirar de veta. I no els preocupa en absolut si la botiga és o no és bonica, mentre el tresor que vénen a buscar, desat dins d’un estoig glamurós, continuï ben resguardat sota terra.
29.Casa Gimeno (rbla.Sant Josep 100, Gòtic).
Wrong coordinates
Deixa un comentari