“Ningú no sap dir-me qui té la clau”. La resposta a la meva petició de poder veure què amaga la Cascada monumental de la Ciutadella no va ser gaire encoratjadora. “Et dic alguna cosa”. El següent whatsapp em va canviar la cara: “Demà a les onze”. Em sentia, de cop, afortunat: accediria per primera vegada dins d’un recinte a l’entorn del qual Gaudí va deixar volar la imaginació. Aquí va recrear unes coves de pel·lícula, decorades amb rocalles i estalactites, molt abans que una novel·la d’aquella mateixa època, ‘Vint mil llegües de viatge submarí’, fos duta a la gran pantalla.
El visitant que hi entrava en sortia just a les portes del que va ser el primer aquari públic de la ciutat, 30 anys després que obrissin els de Londres i Nova York. Incrustada a aquest habitacle sempre tancat, apareix de nou l’empremta de Gaudí: uns medallons amb salamandres, amfibis que, és sabut, fascinaven molt a l’arquitecte. Dintre (ja m’ho havien advertit), l’interès és mínim. Ni peixeres ni el més mínim rastre del que havia acollit. Només en queda un esgrafiat força malmès dedicat al déu Neptú. S’ha de ser molt fantasiós per formar-se la idea de com era aquest espai, amb mitja dotzena de recipients plens d’aigua dolça on s’exhibien peixos i crustacis autòctons dels nostres rius.
Ningú, doncs, no nedava entre taurons del Tròpic i piranyes de mars exòtics, ni tan sols per Nadal. Per viure emocions fortes, calia apropar-se fins al Saturno Park, instal·lat davant l’antic arsenal i actual seu del Parlament de Catalunya, en cas que s’hagués tingut la sort o la desgràcia d’haver-hi coincidit en el temps. Les seves atraccions segurament s’albiraven des de la terrassa de l’aquari, a la qual s’arriba pujant unes escales de cargol. “No hi ha res més, baixem?” M’acomiado de les vistes i abandono l’edifici, renunciant a un últim escorcoll, no sigui que de tant afany aventurer acabi caient presoner del Capità Nemo.
Deixa un comentari