Són vuit blocs imponents. I lletjos. Però agraeixo que en Maragall acabés indultant-los quan se li va plantejar la possibilitat de tirar-los a terra perquè desentonaven amb la nova Barcelona que naixia arran de mar, amb motiu de les Olimpíades. La Josefa Mellado encara n’està més contenta: “Ni els rics són tan afortunats” . M’ho diu al terrat, mentre gaudim d’unes vistes esplèndides, amb el parc del Poblenou en primer terme. A la banda contrària, ho tenim tot: el Tibidabo, el Palau Nacional mirant a l’esquerra, i enfront, l’omnipresent Torre Agbar.
La Josefa va ser barraquista a Montjuïc, i sap què és passar gana. Va arribar de Jaen -d’on prové també el seu marit Isidoro- amb només dotze anys, i es va guanyar la vida fent de costurera. Quan aquests edificis, construïts pel Patronat Municipal de l’Habitatge el 1953, van trucar a la porta, no s’ho van pensar dues vegades. “El pis ens costava 300 pessetes cada mes. Recordo que la meva mare les passava negres per pagar-lo. Al cap de vint anys, va ser nostre”.
Els entorns del passeig de Calvell on s’aixequen les vuit moles deixen molt a desitjar. Pendents d’urbanitzar des de temps pretèrits, havien estat ocupats anteriorment per les anomenades cases de la Corderia, que després d’una explosió en un magatzem proper van quedar molt afectades. Tot i que es va reservar als seus inquilins alguns dels pisos del nou polígon, quan els blocs s’haguessin enllestit, el cert és que els damnificats no van poder assumir el preu d’aquests habitatges socials, i van passar-se almenys trenta anys residint en uns espais provisionals situats just darrere, on ara hi ha un solar envaït pels cotxes i una caseta rebel que data de 1890.
Deixa un comentari