El recorregut fins arribar-hi ens pot fer pensar en una baixada als inferns. Però quan s’encenen els llums, deu ser el paradís, per a molts. Aquí sota s’hi respira pau, pràcticament tots els dies de la setmana. No així pel Pilar, quan s’hi fa la missa baturra que omple de gom a gom la capella. La patrona dels aragonesos, ara reclosa en aquesta cripta, tenia tots els números de ser, a Barcelona, la verge més venerada.
“En esta capital donde viven unos 90.000 aragoneses -escrivia amb to emocionat qui seria rector de la parròquia, Salvador Samaranch-, donde habitan un sin fin de señoras y señoritas que se honran con el nombre de Pilar, en la ciudad condal, mariana por excelencia, se elevará muy pronto esta Monumental iglesia“. L’aleshores ecònom es referia al temple de 15 metres d’amplada i 50 de profunditat, i amb capacitat per a 4000 persones, que s’havia d’aixecar a la cantonada dels carrers de Londres i Casanova, envoltat de jardins i aïllat dels edificis veïns.
El resultat final no havia de diferir gaire de la catedral barroca de Saragossa, i, de fet, les obres que es van dur a terme als anys 40 així ho feien creure. Però la basílica no es va acabar erigint. Potser perquè el cost era massa elevat, potser perquè el nou mossèn no compartia l’entusiasme del seu predecessor, tan sols es va enllestir la cripta -que conserva les dimensions adaptades al temple que no es va arribar a fer mai-, alhora que s’optava per edificar-hi, a sobre, una escola religiosa. La marededéu que, segons Samaranch, havia de seguir protegint “tots els bons espanyols” a qui havia salvat “de la barbàrie roja”, s’ha hagut de conformar, doncs, amb un paper secundari: controlar que els alumnes no facin campana.
Deixa un comentari