Quan un dia de 1886, ja a les portes de la primavera, va aflorar can Foix, Sarrià era encara –i per molts anys més– un municipi independent. Pocs veïns van pair bé l’annexió, però almenys sabien com tenir la panxa contenta. L’escut sarrianenc que duien al cor –representat amb cinc petxines de Sant Jaume– havia inspirat unes pastes de te amb les quals el mestre Josep Foix, pare del poeta, omplia el ventre de residents i passavolants. Alguns feien parada amb el cavall, i solien deixar-lo a l’abeurador de la font de la Cristina, just a la cantonada, per calmar-li la set abans de reprendre el trajecte. De pas, aprofitaven per matar el cuc amb aquest dolç que avui perdura com el producte insígnia de l’establiment.
“Continua tenint molta sortida”, em confirma la Mercè, neboda del propietari, Jordi Madern, a qui el 1969 J.V.Foix va confiar el negoci coincidint que bufaven nous vents i que ja no calia seguir fingint davant la policia política que ell era un humil pastisser i no pas un virtuós de la llengua (la catalana, s’entén). El nom, petxines de Sarrià, està registrat, i fan bé, perquè qualsevol imitació quedaria en evidència. Les dues valves, elaborades a mà, contenen farina d’ametlla –també d’amarga–, s’enfornen per separat, i després s’uneixen amb xocolata, la mateixa (70% de cacau) amb la qual es banya la peça sencera, de sabor mantegós i molt addictiu.
“Sí, sí, addictiu és la paraula exacta”, em comenta la dona mentre em revisa l’article. La resposta em fa suposar que ho diu per experiència; m’atanso a la cuina, i allà, sobre el marbre, trobo la capsa, preciosa, amb què s’obsequia el client i que, depenent de la quantitat de petxines sol·licitada, varia de mida. La capsa, buida. Naturalment.
Petxines de Sarrià – Foix de Sarrià (Major de Sarrià 57). Veïnat: Sarrià vell
Wrong coordinates
Deixa un comentari